He tornat de campaments i em sento totalment capturat pel record d'aquests dies, dies caiguts del cel. Escenari: Saldes. Protagonistes: Mà Obertes. Campaments. Brutals. Si Mà Oberta fós un llapis, aquests moments serien els que m'ajuden a fer punta per poder seguir escrivint la novel.la. Aquests dies són per consolidar-se, són per crear arrels, per somniar, per reinventar. Aquests dies són un premi pel xaval, un premi pel monitor, i un record indestructible. I és que el camí no sempre és fàcil, i la feina gratuïta sovint costa de tirar endavant, sovint costa trobar recolçament. Però hi ha coses que sempre estaran per sobre. Podrem tenir una activitat patillera que no s'aguanta per enlloc, podrem estar físicament destrossats, podrà caure una tempesta i reventar-ho tot, però sí l'equip de monitors transpira il.lusió i empatia, me la suda els problemes perquè sé que tothom donarà el màxim d'ell mateix, i amb aquesta garantia d'èxit jo estic tranquil i satisfet. I així ha estat gairebé sempre.

 

24 hores de convivència durant gairebé dues setmanes és complicat. Hi ha moments de crisi, de paraules que fan mal, de tensions, i de desmotivació. Però com un dia algú em va dir "hay mil soles en el reverso de la nubes". I efectivament després de qualsevol obstacle, sempre hi ha una reconciliació, i tot plegat s'enforteix i es genera bon rotllo. Aquests campaments han tingut molts colors, i aquesta paleta de tants tons és la que a dia d'avui m'assegura que ha valgut la pena. I molt.

 

Em costa estar tancat a casa, se'm fa petit el pis quan miro les fotos per enèssima vegada i automàticament sento l'olor del campament, la seva pols, el seu sol mega radiant, la carpa, les mirades, les tonteries, els jocs amb cadascún dels mà obertes... Moments inolvidables com les letrilles després de dinar, fent tomàquet i conyes; el joc de les 24 hores (comentari al marge: sí, segon any consecutiu guanyant-lo, em sap greu per l'equip subcampió McIntyre que tot i tenir tota l'estona una pedra, al final va resultar que no era la bona uuuuuu, força Hamiltoooon!); inolvidable també les cançons, l'himne, la banda sonora, els xavals desgallitant-se, "he conegut una mà oberta m'ha robat el cor, no sé com dir-li que m'agrada potser em dirà que no..."; recordo la marranada de gimkama k vam fotre, vaig estar un parell de dies traient merda del timpà; recordo la intendència i el fotre baza el dia del judici (Codina ja era hora de que pringuessis en un puto campament xD); recordo els petits comitées, les converses, les llàgrimes, les estones de silenci, la muntanya, els camins, el Pedraforca com a teló de fons, l'intent d'ascens al Comabona, l'aigua del riu gelada però hipermotivant-nos sempre, recordo les purificacions, els spa's; recordo amb molta nostàlgia la mega lluita Pictes vS. Caledònia a la casa en runes amb William Wallace empresonat, recordo les persecucions, les simulacions de pallisses, tortures, acollonant, recordo els personatges, l'Irlandès absolutament foll, recordo Heimish i el cop de garrot, recordo el segrest, el ball de bastons i la posterior reacció sopresa d'anar-nos a pillar, com corríem...recordo la druidesa entre mística i fumada, la doncella o altrament vista com a pordiosera (un besito companya de patrulla), recordo la princesa, el puto crack de Savi Garrepa (apartir d'ara Xuxo's Man), recordo el maquillatge, la pintura i la pell ultra reseca, record a Marco Paquetti i les seves musses Scarlata i Francesca, Il furore dell'Amore, les termites i la seva alegria, els carioques, la buidor un cop els nans del bosc van pirar; recordo clavar piquetes, foradar letrines, netejar WC; recordo els pipos, les reunions infinites de la nit, les visites al campament veï, recordo l'escapada a Saldes i la terrasseta a la piscina, recordo els gripaus, la recerca pirata d'un tresor amagat al riu amb forma d'ampolles amb contingut etílic, recordo els noms dels clans que ara ressonen a dins meu; recordo les boines, les pulseres regalades per sorpresa, els mil i un detalls, recordo els enigmes, recordo sortir corrents quan s'acabava la gasolina del motor, recordo beneir la taula, recordo adormir-me en moltes reunions, recordo els tes a mitja nit, els chutes de cafè, recordo l'imperi artròpode que ens invaïa, recordo a McAdàmia, a McAnsat i a McArró (vaya sobada em vag fotre en aquell joc), recordo les lluites pictes enmig del bosc, les bases, les llanternes al cap, l'estar amagat, la majestuositat de la lluna, recordo un cel estrellat brutal i et recordo a tu veient les mateixes estrelles...

 

I sobretot el que més recordaré són les persones protagonistes d'aquesta història. De tothom n'he après i a tothom li dono les gràcies per la disponibilitat i la predisposició per fer coses maques. Només sé trobar-vos a faltar. La història però no s'acaba, continúa l'any que ve. I de manera imminent, continuarà en breu a les Santes. Ens veiem tots, si? Em moro de ganes. Jose explicarà la segona part de la història de la golosa ragazza italiana, Eros imitarà de nou el savi garrepa, Xavi tornarà amb els sus "cuuuidado eh", Fredy repetirà un "diooooooooos" irlandès... brrrrrrr esplèndid :D

 

Una abraçada renovada

Bon estiu

 

miki