Això fa temps que estava ple de teranyines i a dia d'avui em ve de gust treure-hi una mica la pols. Moltes coses han canviat des de l'últim article. Avui em veig amb una mà trencada, intentant quadrar el nou horari acadèmic i pensant en el cap de setmana. I miro enrere i veig un esti majestuós, farcit de persones i moments entranyables.

L'altre dia al grup de joves fèiem una mica repàs del que havien estat els nostres estius. La condició era fent-ho només a partir de moments molt concrets i detallats. Moments segurament viscuts amb més intensitat.

Jo recordo la meva classe de petits criminals a l'escola d'estiu, les bulles, les rialles, els regals inesperats, recordo uns campaments esplèndids de tots colors sota les estrelles, la última nit d'agraïment, l'essència de mà oberta, els monis, els xavals, recordo el color especial que té Sevilla i la gent descoberta, recordo la ruta, el camí, les persones, el sol, el vent, sentir-se natura, sentir-se ocell, recordo dies somiant-te i nits fonent-nos abraçats, recordo la nit més trista en què et vas acomiadar...

I mirant endavant veig somnis que penso caçar, veig reptes que em demanaran esforç i sacrifici, però miro a dins meu i trobo la il.lusió que necessito per caminar. Em sento privilegiat, amb ganes de donar, amb ganes de volar

 

Amb les mans plenes de persones, que vénen o se'n van, m'acomiado d'aquest primer article de la temporada.

 

PD: per tu, per sempre, brindo i brindarem!

 

Adiós, muchachos, compañeros de mi vida,
barra querida de aquellos tiempos.
Me toca a mí hoy emprender la retirada,
debo alejarme de mi buena muchachada.
Adiós, muchachos. Ya me voy y me resigno...
Contra el destino nadie la talla...
Se terminaron para mí todas las farras,
mi cuerpo enfermo no resiste más...

Acuden a mi mente
recuerdos de otros tiempos,
de los bellos momentos
que antaño disfruté
cerquita de mi madre,
santa viejita,
y de mi noviecita
que tanto idolatré...
¿Se acuerdan que era hermosa,
más bella que una diosa
y que ebrio yo de amor,
le di mi corazón,
mas el Señor, celoso
de sus encantos,
hundiéndome en el llanto
me la llevó?

Es Dios el juez supremo.
No hay quien se le resista.
Ya estoy acostumbrado
su ley a respetar,
pues mi vida deshizo
con sus mandatos
al robarme a mi madre
y a mi novia también.
Dos lágrimas sinceras
derramo en mi partida
por la barra querida
que nunca me olvidó
y al darles, mis amigos,
mi adiós postrero,
les doy con toda mi alma
mi bendición...