| MikE's profileMiki's CorneR (amb TU)PhotosBlogLists |  Tools  Help |
Miki's CorneR (amb TU)...un grapat de somnis per si mai et fan falta... October 16 Entra en trace......paranoias. Avui, amb moltes ganes d'escriure, estalvio paraules i resumeixo la meva realitat. Qui entengui alguna cosa bravo, qui no que tiri milles.
"Vida de mil i un contrastos. Si tot és del mateix color em torno daltònic i perdo la percepció, em nego a imaginar un arc iris e nescala de grise. Important la pesadesa de la rutina, d'esforçar-se, la pesadesa de la monotonia diària, important també alliberar la ment i inventar. Constantment inventar. Negar-se a entrar al remolí. Fotos a contracorrent. Sorpreses. Creativitat. Música i rodes d'acords nous. Orgasme al canvi de to. Concerts entre setmana. Dani Flaco i lololololo. Eres cantautor? Sí claro. Acompanyar-te a casa i cuidar-nos molt. Adonar-me constantment que tinc un tresor infinit que puc envoltar amb els braços, cada cop que t'abraço. Llistes. Llistes amb coses per tatxar. Surrealisme i telepatia. Trucar-te quan no et puc trucar. Omplir l'agenda de burrades. Omplir l'agenda de frases capturades brutals. Posar-me a la pell d'un mà oberta. Una vegada, dues vegades. Mil. Alucinar amb les històries de Coelho. Cursos d'ètica. Llibres de ciència i religió. Situacions irreconciliables. Situacions de guió de peli. Tornar a creure en el voluntariat. Enginyers que converteixen el caos en problemes. Sales de consulta. Cues i pèrdua de temps. Nits a l'etseib estudiant, compartint. Nits al cafè del centre compartint, estudiant. Ocells d'una sola ala i sentències màgiques. Jan Laporta increpat. Riure. Fotos amb estrelles. Cd's signats sobre la cara de qui no sóc. Pintar-se la cara gratuïtament. Ser conscient que l'estàs cagant mentre l'estàs cagant. Fer l'índio i recordar que ara mai més el podrem tornar a fer. Trobar-te a faltar. UNa vegada, dues vegades. Mil. Maleïr ordre i neteja. No voler entrar per la porta. Tornar a ser de ocells d'una sola ala i immortalitzar sentiments a les cançons. Sentir com respires i tens por. Ulls lubrificats i nusos a la gola. Habibi i aplaudiments. Acabar-nos la catximba i brindar amb tè. Fer somnis realitat i tenir els peus arrelats al terra. Arribar tard a classe. Esgarrapar hores a la nit. Enorgullir-se de la gent que m'estimo. Deixar la gàbia oberta perquè tothom pugui marxar. Marxar per poder tornar. Diumenges tarda de nostàlgia, de fotos i cançons que fan plorar. Perdre la noció del temps. Riure al metro, a classe, al laboratori, al cine, al lavabo. Tenir pressa i aturar-se per parlar, i que me la peli tenir pressa. Información gratuita de orange ha sido imposible realizar la conexión. Compte enrere i penalitzacions i fitxers que es desactiven el Tuesday a les 23:55. Manager, rider i lacasitos. Percutir amb el Nan. Republic i no tinc banyador però m'és igual. Mètodes de qualitat i helicòpters de paper. Pilotes d'espuma i banys tèrmics. Ràdio i minories absolutes. Riure abdominal. Rehabilitació de la mà i tocar de nou la teva cançó. Somnis de matinada. Acompanyament. Set en un cotxe més homeless al malater. Magners. Futures cigalades. Acceptació dels meus límits, cançoner amb velles perles i "nena tapa't d'una vegada". Amics d'amics d'amics. Conflictes paral.lels. Fotos amb guitarra i piano. Piano i guitarra. Del revés, rient, de cara, amb tu, sol. Telepatia tipogràxica. Díptics XL. Riure. Noves perspectives i nostàlgies que encara no toca viure. Quadern de Bitàcora. Ploure i vidres entelats, gent histèrica corrent. Caminar a poc a poc mentre diluvia cats and dogs i t'empapes els mitjons d'aigua lentament. Bambes putrefactes. Nous projectes. Riure. Confitemini domino és aprop. Gent indecisa que ensopega per enèssima vegada a la mateixa pedra. Gent amb opinió gratuïta. Gent d'espuma i fum. Gent amb ganes de somiar. Negratas de tres patas i el gallo kenyata. Tornar a casa al cotxe amb la millor banda sonora. Tenir una amant de 61 tecles i que em regali sons que només existien a les pel.lícules. You tube i un piló de burrades. Junts som més que dos i valorar aquell moment precís de timbre, petó i carta, valorar aquell moment de llum, de foscor, de caminar enamorat mentre se'm cau la baba i m'empotro contra la farola".
miki
September 13 Go Go!Això fa temps que estava ple de teranyines i a dia d'avui em ve de gust treure-hi una mica la pols. Moltes coses han canviat des de l'últim article. Avui em veig amb una mà trencada, intentant quadrar el nou horari acadèmic i pensant en el cap de setmana. I miro enrere i veig un esti majestuós, farcit de persones i moments entranyables.
L'altre dia al grup de joves fèiem una mica repàs del que havien estat els nostres estius. La condició era fent-ho només a partir de moments molt concrets i detallats. Moments segurament viscuts amb més intensitat.
Jo recordo la meva classe de petits criminals a l'escola d'estiu, les bulles, les rialles, els regals inesperats, recordo uns campaments esplèndids de tots colors sota les estrelles, la última nit d'agraïment, l'essència de mà oberta, els monis, els xavals, recordo el color especial que té Sevilla i la gent descoberta, recordo la ruta, el camí, les persones, el sol, el vent, sentir-se natura, sentir-se ocell, recordo dies somiant-te i nits fonent-nos abraçats, recordo la nit més trista en què et vas acomiadar...
I mirant endavant veig somnis que penso caçar, veig reptes que em demanaran esforç i sacrifici, però miro a dins meu i trobo la il.lusió que necessito per caminar. Em sento privilegiat, amb ganes de donar, amb ganes de volar
Amb les mans plenes de persones, que vénen o se'n van, m'acomiado d'aquest primer article de la temporada.
PD: per tu, per sempre, brindo i brindarem!
Adiós, muchachos, compañeros de mi vida, July 21 Saldes 07'He tornat de campaments i em sento totalment capturat pel record d'aquests dies, dies caiguts del cel. Escenari: Saldes. Protagonistes: Mà Obertes. Campaments. Brutals. Si Mà Oberta fós un llapis, aquests moments serien els que m'ajuden a fer punta per poder seguir escrivint la novel.la. Aquests dies són per consolidar-se, són per crear arrels, per somniar, per reinventar. Aquests dies són un premi pel xaval, un premi pel monitor, i un record indestructible. I és que el camí no sempre és fàcil, i la feina gratuïta sovint costa de tirar endavant, sovint costa trobar recolçament. Però hi ha coses que sempre estaran per sobre. Podrem tenir una activitat patillera que no s'aguanta per enlloc, podrem estar físicament destrossats, podrà caure una tempesta i reventar-ho tot, però sí l'equip de monitors transpira il.lusió i empatia, me la suda els problemes perquè sé que tothom donarà el màxim d'ell mateix, i amb aquesta garantia d'èxit jo estic tranquil i satisfet. I així ha estat gairebé sempre.
24 hores de convivència durant gairebé dues setmanes és complicat. Hi ha moments de crisi, de paraules que fan mal, de tensions, i de desmotivació. Però com un dia algú em va dir "hay mil soles en el reverso de la nubes". I efectivament després de qualsevol obstacle, sempre hi ha una reconciliació, i tot plegat s'enforteix i es genera bon rotllo. Aquests campaments han tingut molts colors, i aquesta paleta de tants tons és la que a dia d'avui m'assegura que ha valgut la pena. I molt.
Em costa estar tancat a casa, se'm fa petit el pis quan miro les fotos per enèssima vegada i automàticament sento l'olor del campament, la seva pols, el seu sol mega radiant, la carpa, les mirades, les tonteries, els jocs amb cadascún dels mà obertes... Moments inolvidables com les letrilles després de dinar, fent tomàquet i conyes; el joc de les 24 hores (comentari al marge: sí, segon any consecutiu guanyant-lo, em sap greu per l'equip subcampió McIntyre que tot i tenir tota l'estona una pedra, al final va resultar que no era la bona uuuuuu, força Hamiltoooon!); inolvidable també les cançons, l'himne, la banda sonora, els xavals desgallitant-se, "he conegut una mà oberta m'ha robat el cor, no sé com dir-li que m'agrada potser em dirà que no..."; recordo la marranada de gimkama k vam fotre, vaig estar un parell de dies traient merda del timpà; recordo la intendència i el fotre baza el dia del judici (Codina ja era hora de que pringuessis en un puto campament xD); recordo els petits comitées, les converses, les llàgrimes, les estones de silenci, la muntanya, els camins, el Pedraforca com a teló de fons, l'intent d'ascens al Comabona, l'aigua del riu gelada però hipermotivant-nos sempre, recordo les purificacions, els spa's; recordo amb molta nostàlgia la mega lluita Pictes vS. Caledònia a la casa en runes amb William Wallace empresonat, recordo les persecucions, les simulacions de pallisses, tortures, acollonant, recordo els personatges, l'Irlandès absolutament foll, recordo Heimish i el cop de garrot, recordo el segrest, el ball de bastons i la posterior reacció sopresa d'anar-nos a pillar, com corríem...recordo la druidesa entre mística i fumada, la doncella o altrament vista com a pordiosera (un besito companya de patrulla), recordo la princesa, el puto crack de Savi Garrepa (apartir d'ara Xuxo's Man), recordo el maquillatge, la pintura i la pell ultra reseca, record a Marco Paquetti i les seves musses Scarlata i Francesca, Il furore dell'Amore, les termites i la seva alegria, els carioques, la buidor un cop els nans del bosc van pirar; recordo clavar piquetes, foradar letrines, netejar WC; recordo els pipos, les reunions infinites de la nit, les visites al campament veï, recordo l'escapada a Saldes i la terrasseta a la piscina, recordo els gripaus, la recerca pirata d'un tresor amagat al riu amb forma d'ampolles amb contingut etílic, recordo els noms dels clans que ara ressonen a dins meu; recordo les boines, les pulseres regalades per sorpresa, els mil i un detalls, recordo els enigmes, recordo sortir corrents quan s'acabava la gasolina del motor, recordo beneir la taula, recordo adormir-me en moltes reunions, recordo els tes a mitja nit, els chutes de cafè, recordo l'imperi artròpode que ens invaïa, recordo a McAdàmia, a McAnsat i a McArró (vaya sobada em vag fotre en aquell joc), recordo les lluites pictes enmig del bosc, les bases, les llanternes al cap, l'estar amagat, la majestuositat de la lluna, recordo un cel estrellat brutal i et recordo a tu veient les mateixes estrelles...
I sobretot el que més recordaré són les persones protagonistes d'aquesta història. De tothom n'he après i a tothom li dono les gràcies per la disponibilitat i la predisposició per fer coses maques. Només sé trobar-vos a faltar. La història però no s'acaba, continúa l'any que ve. I de manera imminent, continuarà en breu a les Santes. Ens veiem tots, si? Em moro de ganes. Jose explicarà la segona part de la història de la golosa ragazza italiana, Eros imitarà de nou el savi garrepa, Xavi tornarà amb els sus "cuuuidado eh", Fredy repetirà un "diooooooooos" irlandès... brrrrrrr esplèndid :D
Una abraçada renovada
Bon estiu
miki
May 25 Quan les cançons......posen lletra als sentiments
Que yo no lo sabía,
quién me lo iba a decir, que solo con tu sonreír inundarías todo mi ser de alegría. Y yo no lo sabía, que me podía encontrar algo tan dulce como tú. Eres lo más bonito que he visto en mi vida. Y yo no lo sabía, y si me vuelvo loco es al sentir que hay tantas cosas que vivir, y yo sin ti no lo sabia. Por la calle no hago mas que sonreír. Y es que todo el tiempo estoy pensando en ti. ¿que le voy a hacer? Es curioso como hay días en los que todo es magia, todo es arte y ya lo ves, no puedo callar, ni dejar de ser el loco que esta rendido aquí a tus pies. Y yo no lo sabía.... Aunque hable la gente solo oigo tu voz. Completamente borracho por tu amor, ¡Que pesado estoy! Pero es que tampoco me quiero callar. Mas bien al contrario, yo quiero gritar que soy muy feliz si estas junto a mi. Te quiero a morir. Estoy loco por ti. Elefantes - Que yo no lo sabía May 20 BreumentSi he estat gairebé més d'un mes sense publicar res, no haurà estat perquè no hagi tingut res a dir. Aquesta primavera m'està regalant moments intensos, experiències noves que em fan escollir camins xulos. I madurar és saber escollir entre dues coses bones. I jo tan sols em sento privilegiat per viure el que visc, per tenir il.lusió i pessigolles amb tot allò que faig. I sonarà nyonya però avui estic enamorat de la vida, de despertar-me i no saber què em depararà el dia, de ser jo qui somia i de voler contagiar els meus somnis amb aquells que m'estimo. Qui busca troba, i jo he trobat un tresor molt gran. Molt gran. Un petó miki April 16 Ciutadans de segonaEl youTube està infectat. Hi circula un vídeo tòxic que pretén sembrar odi i distància entre Catalunya i Espanya. Es tracta del pseudodocumental "Ciudadanos de segunda" emès per Telemadrid. Té zero criteri periodístic. Són 45 minuts de pirotècnia on constantment es llança llenya al foc. Un foc que des d'aquí ningú ha volgut encendre. Un foc aliè que prové de certs sectors de la capital. Alerta però. Que qui juga amb foc es pot arribar a cremar.
Bé. El vídeo està maquejat perquè sembli un reportatge d'investigació modernillo i contrastat, malauradament però el contingut és 100% lamentable. Arguments totalment inverosímils, missatges explícits insultant Catalunya, victimisme, en definitiva: ciència-ficció. Surten frases tan surrealistes com "castellano en peligro de extinción", "aulas de acogida = sistema para corregir a los desviados", "racismo lingüístico"... Mentides acollonants com que un xaval que faci 4rt d'ESO mai haurà fet servir un diccinari en castellà; o que no s'ha dedicat ni un minut a parlar sobre Miguel de Cervantes a les aules; o que els alumnes castellano-parlants tenen més fracàs escolar pel handicap de l'idioma; o que els mateixos professors de Catalunya no dominen el castellà; o que els noms castellans es catalanitzen (rollo Jorge passa a ser Jordi)... Com veieu, suquillo a dojo.Es caga també en els establiments que etiqueten en català, en la CAL (oh miriam mossega!), en que TV3 emet en català... Es condemna l'anunci pro-seleccions catalanes i utilitzen a personatges tan carismàtics com pode ser Miki Moto, Joel Joan, etc.
M'entristeix viure en aquestes condicions. Fa 40 anys el meu idioma estava prohibit i ara lluita per sobreviure. I és bàsic que se'l reforci des de la Generalitat a través de l'educació, i es bàsic que es lluiti per mantenir-lo viu amb ajudes, amb incentius, etc. I aqui no es tracta d'anul.lar un idioma per imposar l'altre. Tothom que viu a Catalunya és conscient que tots els catalans parlem i entenem perfectament el castellà. El problema el veuen ells, aqui tothom està força tranquil. Tothom que acaba la ESO sap escriure'l i utilitzar-lo de puta mare. I és que és lo més normal del món estar a Catalunya i tenir els rètols en català. Són ganes de generar crispació inútil. Realment vomitiu.
Pel que fa al reportatge, la producció corre a mans de El Mundo curiosament. Fan servir justificacions de P3, mentides que són cóctels Molotov quan arriben a les orelles d'alguns ciutadans espanyols. I això és lo pitjor, que s'ha emès a nivell d'Espanya i hi ha gent que només rep això, i s'ho creu. És francament impossible la convivència amb un país que es dedica a destruir el veï. Em fa pena que a Madrid es gastin la pasta així. I lo greu és que no és l'única bomba mediàtica que existeix. Altres entitats es dediquen també a podrir Catalunya com ara la COPE, les declaracions del PP, etc.
Res més,
"Si jo l'estiro fort per aquí,
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar" i a qui no li agradi que s'hi posi fulles, carai!
Com diria l'assessor, una Abraçada fraterna i revolucionària
mikE April 13 Ciència Vs. ReligióAvui les dues o's de gOOgle m'anunciaven la celebració del 46è aniversari del primer humà que va viatjar a l'espai exterior, Yuri Gagarin. Diuen els soviètics que durant la òrbita el paio va deixar anar: "Aqui no veig cap Déu". És curiós, sempre hi ha qui barreja la ciència amb la religió. Relació d'amor-odi. Tema de debat des dels anals de la consciència humana. Allà on no arriba la ciència, hi entra la fe i viceversa. És un tema que sempre m'ha creat controvèrsia. La ciència, els descobriments, la necessitat de racionalització de l'ésser humà, davant el sentiment religiós, de lo diví, del perquè de la nostra gènesi, de l'espurna que va donar vidilla a tot plegat.
I pataplam, ha donat la casualitat que a la Muy Interesante parlaven sobre el versus Ciència i Religió, dilema conflictiu de la humanitat. ¿Es posible conciliar el saber científico y la fe? Ha sigut lectura interessant. Deia coses com que la religió és fruït d'una activitat del nostre cervell, i que estimulant-lo amb camps magnètics podem arribar a crear camps elèctrics que activin aquesta zona i en conseqüència ens facin viure sensacions místiques. Parlava també de les drogues que certs xamans es prenen per contactar amb els Déus (drogues les qual coincideixen amb les substàncies que segreguen aquells que tenen un profund sentiment de fe). Parlava de l'Església al llarg de la història, de l'endarreriment en el món científic que ha provocat el conservadurisme imposat pel sector eclesiàstic, etc. Tot ben maquejat i amb un regust sensacionalisa important.
Són qüestions que possiblement mai tinguin resposta, de fet penso que em sabrà greu morir-me perquè deixaré de saber les novetats del món científic i de l'evolució de lo humà i del trascendent. Penso que som petits i limitats, i que hi ha coses que ens superen i que mai sabrem ben bé d'on surten. Però això és lo que mola. El dubte, el camí, la recerca. No cal saber-ho tot, demostrar-ho tot, matematitzar-ho tot i donar nom als sentiments, donar justificació a les creences, racionalitzar lo irracional, ajustar-se a unes lleis. Està bé voler conèixer la realitat, però éssent conscients que no podem abarcar-la tota.
És un debat que algun cop ja hem encetat al meu grup de joves. Del pal: "A la meva carrera em dedico a modelitzar la realitat, a optimititzar-la i poder fer previsions analítiques". I en contrapartida: "Fins a quin punt les matemàtiques podran explicar les sensacions que produeix un quadre, o quantificar el que sento per aquella persona".
Hi ha opinions per tots els gustos i a ningú li deixa indiferent el plantejament d'aquestes preguntes primeres.
Bé, acabo aquest article pseudocientífic i pseudoreligiós, demanant llum al respecte. Seguiré buscant però.
Abans d'acomiadar-me deixo aquí una frase que m'ha dit el meu germà petit. No ve a cuento però m'ha molat. "Què és la Terra? Un viatge gratis al voltant del Sol". M'encanta.
Un petó cigaler a tothom,
mikE on fireee April 04 Setmana de JesúsAvui he tornat de la sortida de Mà Oberta. Setmana de Jesús, versió contemporània. Estic fet caldo, però hi han hagut tants moments susceptibles a ésser bloggejats i suquillats, que no me n'he pogut abstenir. Reconec que vaig arribar sent poc persona. La nit anterior vaig degustar el directe de Lax a Mataró, amb foto amb Salva inclosa (per cert, Lax s'ha redireccionat però m'han captivat de nou, ho vaig veure claríssim al concert: m'encanten aquests paios). Bé, dissabte jo tenia moltes responsabilitats (anava sol amb 6 màobertes), i alhora dissabte jo era un ent desgastat. No obstant em vaig motivar per a que no es notés. El bon Déu de la cafeïna proveí i jo vaig maquillar amb èxit la situació. Llàstima que a la nit era definitivament un puto zombie. Amb tot aviat vaig recuperar les hores de son i la hipermotivació aflorí ràpidament. Només començar vam viure el primer moment surrealista. Quantes possibilitats hi ha que un tiu dispari una fletxa a una bombeta situada a uns 15 metres agafada amb la mà per un altre, i encerti? Matemàticament poques, a la pràctica, cap ni una. Doncs si. Litus va disparar i no li va trepanar la mà ni va enviar la fletxa a Papiol. No. Litus va reventar en mil trossos la bombeta i nosaltres vam bucaquejar un crucifix a causa de l'exitació desenfrenada provocada per aquesta escena. Bé, de fet què gran tot el que ha passat a les golfes de llinars. Des del material prestat barra hurtat, fins a les pallisses al ninot de Michelin, passant pels grafittis, els gadgets d'Eusebio i el muntatge de la cadira. Cadira la qual fou còmplice d'un dels altres moments claus de la sortida. L'execució de Jesús en cadira elèctrica. Em va tocar fer aquest personatge. Brutal. Breument. Es tracta d'adaptar els últims dies de vida de Tchus a l'actualitat. Ell és jutjat i condemnat, no a la crucificació, sinó a la pena de mort. Després de l'agonia del judici, els xavals piren a sobar. Quan ja dormen, se'ls desperta bruscament: "Es l'hora, estem apunt per l'execució". Espelmes, màscara inexpressiva del "verdugo", foscor, fum de carn cremada, cadira elèctrica, INRI, les últimes paraules, dubtes, respiració nerviosa, màxima tensió, parenostre, estimeu-vos els uns els altres, por, i crido améeen, executem, convulsions, crits que em van reventar les cordes bucals, més fum, m'ofego, plors, silenci. Vaig al.lucinar fent això. Et poses a la pell del paio i és molt heavy imaginar-s'ho. Tot de punta. Més Setmana de Jesús. Destaco moments putes com el joc de les "paraulescoladesenmigdunadinàmica". Consisteix en putejar els altres monitors obligant-los a introduir la paraula que tu vulguis dins del seu discurs. És a dir, mentre jo parlo als nens un monitor em mira i em diu, per exemple, "gusiluz". Jo en menys d'un minut he de colar "gusiluz" mentre parlo. No cal dir que les fricades foren esplèndides. Destaco també el joc viciós i competitiu de l'assassí. Va durar els 4 dies i els nens es va enganxar molt. Vaig pelar a varios mà obertes. Tot perfecte fins que una monitora inoportuna em va timar i va abusar de mi. Vaig morir, i em va fer molta ràbia. Competitivitat màxima. Sí, en aquesta sortida he mort dues vegades i n'he ressucitat una. Ressurrecció la qual ha estat èpica gràcies a la pluja i a la motivació monitoril. Fantàstic. I tot aquest cúmul de moments i sensacions són les que et ratifiquen que el que fas val la pena i que no hi ha res millor que un nen agraït i que et confessi que s'ho està passant de p*** mare. Jo m'omplo i em torno a buidar, i el procés és infinit; se n'apren tant i tant dels nens... I ara arribo a casa i se'm fa estrany no estar allà. Fent el ñu amb algun monitor o amb els xavals. I mira que fotia un temps depriment i que l'equip de monitors era novatillo. Crec que ha sortit tot molt bé. I quan els nens et diuen que s'hi quedarien més dies i que ho trobaran a faltar, això ja és el signe més explícit de que s'han fet coses maques i que ha valgut la pena. I dic això perquè sé que hi ha qui opinarà que haguéssim pogut donar més i que certes actituds no han sigut les millors pel bon funcionament de la sortida. Però ningú va dir que el camí fós fàcil, i tot i els inputs chungos que teníem, el resultat ha estat gran gràcies al curro col.lectiu. I ja està. Dir que he desconnectat com mai de tot, o gairebé tot. M'he oblidat dels exàmens, de les notes, de les cançons que escoltava, de la vida social, d'anar amb pressa, del rellotge, del metro, de casa meva, del fum. Sense saber-ho ni esperar-ho, aquesta sortida m'ha motivat i m'ha ajudat. Ara toca tornar a casa i integrar tot això. Dissabte pujaré a la pasqua a fer una petita col.laboració músico festiva i ja m'hi quedaré per saludar el personal i esgarrapar una mica de l'essència pasqual. Ens veurem a les Avellanes? Siguem sectaris si us plau Envio una abraçada especial als monitors que s'ho curren i que tenen ganes de construir i d'inventar. Mà Oberta Power. mikE PD: m'he estalviat les conyes anti-escoltes. No volia ferir cors scouts... PD II: diumenge de ressurrecció = cigalada. És dur, però és així. I m'encanta. M'agradaria poder fer un article sobre el que succeirà, però tot apunta a que la crònica serà impublicable degut a l'alt grau de virilitat i distorsió humana que contindrà.
March 21 Una mica d'universitatDesprés d'uns dies d'abandonament blogger, reprenc el blog amb il.lusió. Aquest cop vull retre homenatge a la universitat, i en concret al microcosmos de la etseib.
La etseib s'està fent vella, però les seves parets són entranyables. Per mi és un espai de luxe on la gent apren allò que estima, o això vull creure. Tinc companys que ja estan acabant els estudis, i aviat es llançaran al món laboral. Jo encara no vull fotre el camp d'aquí. Jo vull estar sempre vinculat als estudis. De fet m'excita profundament conèixer coses noves. Cada dia tot plegat m'engresca més i més. Qui sap si algun dia em tiraré a la piscina de la docència. I és que aprendre és un plaer, i com diu el savi "ensenyar és aprendre dues vegades". I agraeixo tenir bons professors que m'ajuden a posar-me a la pell de noves matèries i a exprémer les neurones per resoldre un problema. Avui per exemple hem parlat de com pot ser que un iglú mantingui la temperatura interior. I jo m'he sentit feliç quan he descobert la bateria d'equacions que hi ha al darrere. Quin poder. M'imagino que el meu mestre Buvy em diria de tot, comentaris com "les matemàtiques no descriuran l'amor, ni la fe, ni els somis", etc. Sí, ara no entraré en debat. Però la ciència també em complementa i m'inspira.
Paradoxalment cada cop estimo més aquesa carrera, contra més putes les passes, més t'enganxa. Beneïda droga acadèmica. Al principi vaig començar putejat. Em moria a les classes d'àlgebra o de càlcul infinitéssimal. Però ara la cosa ha canviat. Ara es tracta de modelitzar la realitat, de trobar solucions òptimes a problemes de la vida real. Ara les matemàtiques no són infalibles. Ara me n'adono que la realitat depen de quatrecentesmil variables i que és utòpic caracteritzar-la. Ara res és exacte. Ara tinc marge d'error, toleràncies, aproximacions, mètodes numèrics. Amb tot això vull dir que m'agrada submergir-me en el que estudio. No m'agrada anar a classe perquè em marquin l'assistència. Per fer això em quedo a casa. M'agrada la gent que amplia, la gent que pregunta, la gent que va perduda i no s'aturarà fins que resolgui el dubte. M'agraden el foros freaks (per exemple el de la web de transferència de calor), m'agraden els testos que resten, m'agrada jugar-m'ho tot a l'examen final, m'agrada mecànica II. Bé, això últim comença a suquillejar. Prou.
La setmana que ve començo exàmens i ara m'esperen uns dies simpàtics de colzes erosionats i nits llargues fent vida a l'etseib. Amb tot però, la vida no s'atura i paral.lelament aviat començarà una nova aventura per sEtmana Santa amb els nens/es de mà oberta. Estem muntant la setmana de tchus i som un equip jove de monitors. Espero que tot vagi bé. Jo de moment, estic hipermotivat.
Aquesta setmana també han sortit a la venda cd's importants que en breu comentaré (vegis Rafa Pons, L'X'N, Gossos, Maldita Nerea) Me'ls compraré tots. Crec que juntament amb un piano, els cd's de música són l'únic bé material que em fan ser feliç.
Aquesta setmana torna un personatge de Roma. Espero veure't en breu, putot.
Aquesta setmana el món tornarà a enbogir i sentirem notícies que ens faran ennuegar mentres dinem. Però aquesta setmana seguirem respirant i tindrem forces per canviar una mica el nostre entorn. Per saludar al veï, per agrair el dinar a la mare o per trucar a aquell amic...
...i aquest dijous et direm adéu a l'escola. Farem una festa al teu honor i et recordarem pel teu somriure i compromís.
Que acabeu de passar una bona setmana, tots.
Un petó fort
mikE
March 06 En el 33 de la segona partEstic veient el Barça però això és una basura. Sí, m'he posat nerviós veient com pentinen el meu equip i he decidit retirar-me a fer una activitat alternativa, com ara desenterenyinar el blog.
Aquest article és purament innecessari. Tan innecessari com el fora de joc. No entenc perquè existeix ni quin bé fa.
Bé crec que res més
Un altre dia quan estigui més tranquil potser escric sobre la festa d'admissió de mà oberta o sobre el proper concert dels Lax'n Busto. Tan se val.
aedgahzwak Ostia subidón d'adrenalina! Goodjonhsen o com s'escrigui acaba de marcar. Mentre hi ha vida hi ha esperança...
M'acomiado en el 33 de la segona part.
Petonets sense fora de joc
mikE February 18 Debut de BatokamAhir vaig veure cares de patiment, de dubte, d'incertesa davant l'amenaça de pluja i neu. Ahir vaig veure cares en èxtasi. Ahir vaig veure un grup que s'estrenava i posava fil a l'agulla del seu somni. Ahir vam trepitjar fort en el Carnaval d'Andorra 07'. Inolvidable. M'ho vaig passar teeeeeeeeeta. De petit sempre vaig voler tenir un grup així. I avui sóc molt feliç.
Heus aqui la crònica dels fets :)
És una putada haver de pujar a Andorra per res si saps que es fotrà a ploure i possiblement només et paguin un 25% del que havies pactat (o no). Però ahir estàvem hipermotivats i teníem ganes boges de deixar-nos la pell (sobretot la de les mans) a la rua de carnaval.
Decididament ens tirem a la piscina i fotem gas cap a Andorra, sense Retumba, sense dinar i amb tot el material llest per ésser percutit.
Arribem a Andorra (després de perdre'ns, burlar la frontera, estrenar cotxe). Arribem tard. No, arribem just quan comença i això m'enxufa una dosi important d'adrenalina.
La primera mitja hora sona càotica i ens costa caminar i tocar alhora. Em carrego 2 baguetes de tamborí. No plou, i això és fantàstic. Entrem en calor. La gent comença a suar, la gent comença a trobar el seu espai i comencem a sonar amb contundència i homogeneïtat. Començo a excitar-me. Veig molta gent, la qual s'anima quan ens veu, i això és recíproc. Veig els mestres Palau i Astor exprimint-se i regalant-nos genialitats batuqueres. Apareixen les primeres llagues. Estem força sueltos i el cansament es confon amb la força del ritme. Tot plegat molt bucòlic. Tot plegat té forma de somni i jo em sento en un núvol. I encara queda molta rua i molta batucada.
La configuració que portem és: aguts al davant (tamborins, agogo, shaker, shekere: Aida, Uri, Eva, jo), greus al mig (surdos, contrasurdos, cortadores: Lorena, Gemma, Laia, David, Blanca, Didi, Noe, Raül), el final és per les caixes (Èric i Maite) i pels mestres Palau (repenike) i Carles (xiulet i timba). Anem tots de vermell (em pregunto perquè mestre Astor no) i combinem els diferents ritmes amb les marques (que són aplaudides, carai!).
Un espontani em llença una bola de neu, espontani el qual és fulminat amb la mirada. Avancem. Cada cop sonem millor i això em motiva (crec que és el cop que millor hem sonat). Faig el relleu de surdo a la Lorena. Mai he tocat surdo. Als 5 minuts, faig la clàssica brometa de picar en un surdo que no és el meu (pico en el del David). Amb tota la força, i amb la mega maça em percuteixo el propi dit. Sang. Molta sang, i a sobre esquitxa perquè segueixo picant. Això fa que tot sigui més èpic. Per un moment recordo desenes de filipins flagelant-se en col.lectivitat pels carrers de Manila. Visca la penitència. Deixo la massa vermella. Espectacle gloriós. Me n'adono que dintre el guetto de surdos això és una tònica habitual. Miro els dits de Blanca, i allò també és una carnisseria. Blanca no té dits, Blanca té botifarrons (un petó Blanca jajaja).
Em retrobo amb el capullo que m'ha tirat la bola de neu. Aquest cop ja no ho intenta. Destaco la funció imprescindible de Galli: suport logístic. Gràcies per seguir-nos, per donar-nos aigua, i bescanviar-nos les baguetes reventades. Seguim batocant. Seguim disfrutant. El temps passa de pressa i m'anuncien que queda un quart d'hora. Accelerem, però sense embalar-nos. M'encanta. Estem fets caldo però és moment de donar-ho tot. Les mans estan encarcarades i els bíceps passen factura. Sort que estem fibrats i hem calentat abans. Su. Acabem en rotllana. Hi ha públic. Hi ha gent que balla. Li fotem canya al tamborí amb ritmes improvitzats. M'animo amb el shaker. Per un moment ens creuem però Àstor ho neteja xiulant una marca. Velocitat d'escàndol. Final apoteòsic. Acabem i m'escapo a curar-me. Lorena em cura. Lorena, infermera sàdica (un petó Lorena xD) burxa a la ferida. M'enrecordo que no he dinat. Començo a marejar-me. Esnifo colònia i allò em fot una bofetada que fa que torni a tocar de peus a terra. Sopem. Et tuco..
Podria fer un nou article explicant el viatge (odisea) de tornada. Resumiré dient que tots estàvem més que petats, el cotxe era nou (poc domini), boira, cotxes que em llepen el cul, guineus que creuen la carretera, puta alfombrilla que se'm fotia entre els pedals, música escassa, converses cutres per mantenir el conductor despert -estava despert-. (Tot i així, merci Aida i Blanca per donar-me converses (cutres). Tu Uri no, cabron que et vas sobar.)
Avui quan m'he llevat semblava com si m'haguessin fotut una pallissa. Això sí, la millor pallissa.
Petons a tothom i un xute de batukada
miKi February 07 MusicofíliaI miro el calendari i me n'adono que se m'ha passat celebrar el primer aniversari del meu blog. Fou el 31 de gener. Definitivament sóc un negat pels aniversaris.
Aprofito la data senyalada per fer balanç del que ha estat i és la platafora bloggera. Me n'adono de tres coses. 1, he deixat de viure en clau de blog; ja no tinc un 10% del cervell pensant com serà el proper article, ara escric divertimentos només quan en tinc moltes ganes. 2, el blog m'obliga a mantenir àgil la parla; tinc la necessitat de desfogar-me escrivint línies amb més o menys sentit, això a la uni ho perdo, aquí en canvi sadollo la meva remota vocació periodística. 3, segueixo mirant com el primer dia la carpeta estadísticas. Em plantejo si escric perquè em llegeixin o perquè em dóna la gana. No obstant, aquesta carpeta ja no és la que era. Està força més deshabitada. La veritat és que últimament el panorama està bastant fluixet. On estan aquells articles farcits de comentaris? On estan aquelles cròniques, aquells contes? M'alegra però, seguir escrivint. No com els rajats que abandonen els pobres blogs xD. Hi ha blogs que estan molt tristos. Suposo que si féssim una gràfica de l'actualitat blogger ens trobaríem en un mínim (relatiu) de les visites en funció del temps. Sort que todo lo que baja, sube. mmmmm
Bé, de moments tot el que he escrit és espuma. De fet volia parlar de música. Visc envoltat de música. Sóc la música que escolto i la necessito per pensar, per dormir, per somiar. I últimament són moltes les iniciatives que sadollen (segon cop que utilitzo aquest verb tan, porno?) la meva ànsia de music-hunter. Classifiquem-les.
Per començar, la maqueta del grup "Risc" està viento en popa (full steam! sensei). Vam començar molt i molt patillerus. Però ara, mestre Xepo, ha descobert un multipistes orgasmàtic que recull amb qualitat tot el que toquem. De moment estem fent proves i cada gravació supera l'anterior. Això ens motiva i ens fa avançar amb moltes ganes. Seré molt feliç el dia que tingui a les meves mans les nostres cançons ben parides... Un dia faré un article exclusiu sobre Risc i els seus membres. Us asseguro que no tindrà tara.
Batoka'm. Des d'Andorra ens ha arribat el primer bolo, i remunerat. Estem tots hipermotivats alhora que acollonits. Hi ha encara moltes preguntes a l'aire. No sabem com arribar-hi ni de quin color portarem la samarreta. No sabem si serem capaços de batucar alhora que ballem alhora que caminem alhora que aguantem un surdo de 22'' (bé, jo tinc sort, el tamborí és peso pluma). No sabem si baixarem la mateixa nit o si ens apalancarem al Caldea i acabarem celebrant el triomf en un garito perdut. Sí, són moltes les incògnites però també són moltes i moltes les ganes dipositades. Som un equip, i què pot aturar la il.lusió combinada amb l'esforç? A saco percutòfils
Jam Session. Hi ha tantes coses per aprendre... Amics de la Jam, prometo luxar-me el colze practicant escales, solos i altres melodies freaks. Tinc un repte amb el "Four", m'excita el "Four", em menjaré amb patates el "Four". Brrrrrr. Bueno, el "Four" és una cançó que no calia que existís. Apart de que es toca a velocitat d'escàndol, està en Reb, i aquest és un to de merda per piano. Atenea secúndame (m'encanta també aquest verb)
Bé, aquests són els meus tres pilars que em donen vidilla musical. Els tres m'hipermotiven i dels tres podria seguir parlant.
Us animo a fer allò que us agrada, a disfrutar del que realment us ompla. Tothom té una vocació amagada que sempre ha volgut fer... destapem-la i cuidem-la. La utopia és possible.
Petons i abraçades
mikE
January 24 Mecànica IIM'agrada la meva carrera. Porto quatre anys trampejant assignatures i passant-les putes, però estimo allò que estudio. I estimo el seu edifici. La etseib. Una facultat emblemàtica dins l'skyline de zona universitària. Dues torres que desafien el pas dels anys, dues torres que han d'anar a terra perquè tenen les parets escardades, dues torres d'onze plantes, passadissos impossibles, reactors nuclears, cotxes desmuntats, robots i cables, molts cables.
Amb el temps, tot i tenir uns departaments caòtics i zero docents, agafes carinyo a la facultat, al seu ambient, a les taules de fusta foradades, a l'home del bar, al conserge, a les nits sense dormir fent problemes de mecànica II...
Mmmmm. Mecànica II: us presento la meva pedra. És l'assignatura chunga de la carrera. És una assignatura maca alhora que odiada, només està destinada a ments hiperlúcides. La resta de mortals hem de suar-la molt per plantar-li cara. Les convocatòries d'examen de mecànica són cosmopolites. Allà trobes avis, nens superdotats, gent que plora, gent que resa, gent que la cursa per vuitena, novena, catorzava vegada... Gent putejada per haver de resoldre un examen infumable que any rere any es converteix en una carnisseria.
I aquest any no ha estat menys. Avui han sortit les notes. La criva ha estat a l'altura de les espectatives. Aquest cop han hagut de baixar la mitja al 4'5, inclús inventar dues noves fórmules per calcular la nota final, suposadament per ajudar a l'alumnat a aprovar. I és que, tot i aquesta ajuda, tan sols un 16% han aprovat. Això és il.legal. A mecànica II, qui domina a fondo l'assignatura treu un 5,5. Qui la porta més o menys, treu un 2. I qui no en sap, se li pixen a la cara abans de posar el nom a l'examen.
M'estalviaré comentaris incendiaris i destructius cap a la família del coordinador de l'assignatura, però per tercera vegada m'han tumbat. El proper trimestre quatripitiré mecànica II. No sé si fer 1500 problemes més, o si baixar-me els pantalons al despatx del Sr. Agulló*.
Bé ara fora conyes, si com a mínim una persona se l'ha pogut treure, perquè coñ no podré fer-ho jo. I això és el que veritablement m'agrada de la meva carrera. Enginyeria Industrial és un repte diari. M'obliga a donar el millor de mi, a sentir que m'estic exprimint i que tot i les bufetades he de tirar endavant. I això em motiva i em fa créixer. És en el límit quan la gent valenta es fa autèntica. És en el límit quan es fa pinya i quan un està orgullós de la gent que lluita al seu costat. És en el límit i en la lluita constant quan un se sent lliure. Només arribant al límit aprovaré mecànica II. Al juny, serà nostra.
Felicitats Xavi i Laura per estar aprovadíssims...
La resta, a seguir lluitant.
abraçades i petons
miki, (eird, que passa...)
*aquest paio és una eminència dins el món de la mecànica. Té un currículum infinit. És un dels que monten els aparatos del cosmocaixa, diuen que ha treballat amb la nasa. Jo si fós papa, el santificava.
January 16 Minoria absolutaEntre exàmens infumables i hores de biblio de merda, hi ha moments de pausa que em destensen i em fan riure, i molt.
Parlo de la franja horària radiofònica de 12:00 a 14:00, RAC1, 87.7: Minoria Absoluta. Que consti que no em paguen subvenció ni tampoc fal.lo a cap dels seus membres, però avui tinc ganes de parlar d'aquest col.lectiu de freaks, actors i periodistes que em distreuen a diari.
Minoria Absoluta parodia l'esfera política catalana i espanyola, amb imitacions ben aconseguides i un guió molt amè, fet per una colla de sonats amb molta gràcia. Destaco els següents personatges / moments / seccions:
1. Bruno Oro. Aquest paio sortia al cor de la ciutat, semblava un actor cutre i anestesiat. Però un cop vaig anar a veure'l a una obra de teatre amb Clara Segura i vaig flipar amb lo tarat que està aquest tiu. També em parteixo a Polònia veient-lo fer d'Acebes, d'Artur Mas i companyia. I a Minoria Absoluta el tiu ja està 100% en la seva salsa i es recrea amb les seves imitacions lúcides i espontànies. "Estos nacionalistas catalanes, separatistas homomosexuales terroristaaaswerefwk. Excepcional Acebes xD
2. Queco Novell. Brutal personatges com "JoanClos", "Rajoy", "ZP"... Crec que ell és el motor del programa i sap posar-se a la pell del polític com cap altre. Bravo també el personatge de "MaragaLL". Jo de gran vull tenir un programa de ràdio com aquest i tenir el paper del Quecu..
3. Diàlegs amb Jordi Pujol. Menció especial al tiu que no parla però que està darrere de la taula de mescles llançant talls de veu, comentaris. Quina currada es pega aquest home (un tal Víctor) quan fa els muntatges amb el molt honorable "bon dia president", o quan fot aquests muntatges entre polítics... satírics i hiper currats!
4. Entrevistes amb polítics. Potser és una fórmula vella el fet que invitin al polític real (autobombo) i els imitadors facin de polítics opositors, etc. Però funciona i aquesta gent la clava. (ara estic escoltant l'entrevista al Mas real, i de tant en tant surt el Duran i Lleida i el Tries cagant-se en Montilla jajajaja putu Tries)
5. Manel Lucas. Aquest tiu, com la resta, està molt sumbat. Es passa tres pobles amb els comentaris en veu de Franco però és tremendu quan ridiculitza tant al dictador. Boníssim també Lluis Llach "assssassssins".
6. Megamix de petites perles: ronda de presentació de personatges, anagrames, falques varies, personatges varis (Ferran Adria, Ruscalleda, James Steward, Rocco Sifredi, Zaplana, les "r" impossibles del Tries, MonegaL, Jordi Hereu, etc xD).
De vegades em costa llegir el diari o estar al corrent de la última hora de l'actualitat. Però en programes així trobo una manera fàcil i divertida d'estar al dia políticament parlan. Si no heu provat, sintonitzeu-vos. Ara trucaré per nar-hi de públic. Serà curiós, si més no, absolutament freak. Si vols venir-hi, manifesta't.
Petons i abraçades des de les ones herzianes
Ànims a tots els que us deixeu la pell estudiant. Déu us tindrà reservades unes parcel.les al cel. Ànims"
miki ...li dedico aquesta entrada al Guillem, gran projecte d'enginyer i millor persona...
PD: sí, després de presentar-me per 3er cop a mecànica II i arribar a casa amb l'anus foradat, l'únic que em consola és el blog i Minoria... sort d'ells. La guerra continuarà, ara amb una mini tregua, a partir de dilluns k ve January 14 Una persona molt especial que avui fa anys"Quan te'n vagis a dormir, trobaràs a sota el coixí una direcció d'internet..." Si, sí. Això és per tu pàjaru. Tan sols volia felicitar-te d'una manera diferent pel teu aniversari ;) Xavalot que ja tens 13 anys! ...I jo que de vegades encara et veig com un nen petit petit... que equivocat estic! si ja tens l'alçada per pujar al Dragon Khan, inclús aviat ja podràs entrar a Music Box xD
Sebastià...(amb cariyo, sempre ens canviem el noms, li hagués pogut dir Rudolf o Cesc o...), ets tot un homenet ferm i trempat. Un tiu civilitzat per l'edat que tens, afilat i despert. Un tiu que se sap les capitals de memòria, que fa jaque al meu pare als escacs i que a sobre coneix el nom en llatí de la majoria dels animals. Jo sempre he pensat que ets carn de 50x15, ves-hi. Arrasses.
Enric! que ets l'amo i jo estic excessiament orgullós de tu. ...i què puc dir-te per aquí que no t'hagi dit a la cara? Que si t'ajups saps que et faré un júsvet? Que si vaig a la teva habitació em posaré malalt descarregant-me coses del teu Emule? No sé, tan sols vull recordar-te que la meva habitació està a 3 segons de la teva i per qualsevol cosa sempre tindràs la porta oberta. Sempre!
Un petonet saliveru ;)
...Felicitats, Enric!...
January 05 Taizé25 hores encaixats en un autocar no és cap agonia si la companyia és agradable i el destí val la pena: Zagreb ens esperava amagada enmig la boira continental de l'Europa de l'est.
Vam sortir de Barcelona el dia 27, alguns repetíem de l'any passat, altres es llançaven a la piscina sense gaires espectatives. Taizé 07', destí Croàcia ja és aquí. Abans d'arrencar, apareix Juvé i ens regala un diccionari English-Croatian, quin savi, sempre oportú. Vídeos. Guitarra. Parada. "Te pillará una rampa en la boca de tanto hablar", "métete la flauta donde te quepa, mendrugo". Més vídeos, més parades, mp3, jusvets, palpades, premsades genitals. Comencem a patir malformacions degudes a la incomoditat dels seients, Isma camina en forma de 4. Carles i jo, que seiem l'un al costat de l'altre, fem un tetris per trobar la posició adequada i pseudodormir. Carles intenta besar-me :D. Flatulències. Trompeteta. Segones, terceres, vuitenes veus. Marcos anuncia "tengo un bombazo, voy a soltar una tortuga ninja galápago que reventará la tapa del váter; tendré que tirar 4 veces de la cadena, porque yo no hago caquita, yo suelto cacotes como puños".
Frontera d'Eslovènia, 5:00 a.m. Ens atura la policia, entraran a l'autocar i demanaran passaport. Entra un guàrdia, amb pipa i xapes de sheriff. Li faig una foto. L'agent avança controlant els documents. Al final però, s'atura davant del Jorge, -un noi colombià-. Ho té tot en regla, malgrat li caduqués el permís de residència, no obstant té un document acreditatiu conforme s'està actualitzant. El policia eslovè no vol escoltar. Mou el cap dient que no, li indica que agafi l'abric i baixi. Silenci. Jorge accepta amb un somriure, contrasta amb l'acolloniment que teníem la resta d'autocar. Dues hores de negociació. Moments de tensió (destaco càntics a Nostro Senyor per part dels jesuïtes davant la impotència del moment). Res a fer. Jorge es queda tirat al cul del món, sol i de nit. Rep un fort aplaudiment. No el podem acompanyar a la ciutat més pròxima pel tema de la caixa negra del bus. (Avanço que va arribar sa i estalvi a Barcelona i ens va venir a rebre a la tornada..)
Continuem el viatge, queda poc. Ens indiquen que Zagreb no és precisament una ciutat que enamori a primera vista. Efectivament és grisa, amb boira, carrers antics i mobiliari desfassat. Tot i així, té un nosequè bohemi, encisador. Benvinguda pels espanyols. Parròquies, te calent. Espera. Coneixem a l'Eloi i la Mariona. Algú parla de filete apetecible. Confusió de motxiles, caos. M'assignen família i conviuré amb el Carles i dos romanesos, el Victor i l'Andrei, el primer capellà ortodox -casat i amb dos fills-, el segon -un tipus peculiar-, comerciant de software informàtic. Família hiper acollidora, un matrimoni, amb l'àvia i el fill, en Tomislav. Ens entenem perfectament fent un megamix de romanès, alemany, anglès, català i castellà. "The union of the countries" xD. Temperatura -2º. Visitem la ciutat. Zagreb erosionat física i emocionalment per una guerra. Esperit d'acollida exagerat. Ganes d'oblidar i tirar endavant. Tramvies. Mercats ambulants. Tírria comunista. Tírria als serbis. Tot i així, respecte absolut per part de les noves generacions. Ganes de donar i créixer. A la família en parlem en detall, em sobta que estan força al corrent de la problèmatica al País Basc. Fem una comparativa sobre la independència de Montenegro amb la utòpica de Catalunya. Quedo com un radical, però més igual: a Espanya es caga el tió i es porta barretina.
Participem de les pregàries multitudinàries (50.000 persones distriuïdes en pavellons) que es fan arreu de la ciutat. Música contagiosa i ambient de pau i reconciliació. Participem també dels debats cosmopolites a l'escola del poble. Brutal.
Fem vida pels bars de la zona. Preus molt barats. Una nit, Carles, Tomislav i jo anem al bar del poble. First round, second round, third roundt, fourwt zroundtsdfsg... Cap d'any. Escàndol. Càntics en rus, alemany, romanès, però l'idioma que 300 persones entonen en el moment de canvi d'any: el català. Orgasme patriòtic. Happy new year. Nations party. Catalonia entra en acció amb un "badabadà" amenitzat pel Carles i un tres de dos amb folre i manilles. Quina suada, però què wapo! I què wapa la rossa del braç enlairat. Moment ultra místic...
Ens acomiadem de Zagreb amb enyorança i somriures. Regalem la samarreta del viatge. Fotografies. Botella de Rakija 40 graus per si al viatge no podem dormir. Turrons i 20 Kg de menjar. Marxem amb el cor enxamplat i ulls vidriosos.
L'any que la cita és a Ginebra, t'hi apuntes?
Hvala i Nova Godina!
miki :D
PD: En Carles ha penjat les primeres fotos del viatge ole ole ole December 26 Nadal per tothomNo és fàcil trobar el sentit a aquestes festes. La pudor a Corte Inglés i a llumetes de carrer sovint enterra la veritable essència del Nadal. Però moments com la trobada de divendres, encenen l'alarma de que hi ha quelcom que no quadra i fan que les brasses tornin a rebifar-se. Algú dirà que quina necessitat hi ha de fer cap Marxa de Nadal. Sí, cadascú celebra aquestes dates com li sembla, i la marxa del divendres (de fet va ser una "marxa estàtica", plovia) et posa de peus a terra i t'avisa de que mentre tu estaràs menjant turró i inflant-te de regals, hi haurà qui passi la nit tirat al carrer acompanyat potser d'una botella de vi ranci i una nit turbulenta per endavant.
I aquesta realitat va ser la que vaig descobrir a la missa del gall, vígila del 25.
Era pels volts de quarts de deu, plaça George Orwell "la plaça del tripi". Aquí, a l'antic barri xino, vam fer una missa de carrer amb els veïns del barri, immigrants, borratxos, toxicòmans, nens del carrer. Els bars de la zona ens van deixar cadires i presa de corrent. No fou una celebració qualsevol, potser una de les més impactants que mai he viscut. La missa comença i als pocs minuts, set o vuit espontanis totalment etilitzats, comencen a insultar als capellans, monges, a la celebració en general. Injúries del nivell de "pederastas", "hijos de puta", i altres que no reproduiré. Surralista. Els crits anaven en augment i la missa estoicament continuava. Primers llançaments de botelles, primers apropaments amenaçants. Jo estava d'esquenes a ells, encarat al piano. Suposava que tard o d'hora em cauria un xibecot al cap. Són aquells moments en què te la jugues i fas com si no passés res. Mirava els rostres de Palau o Ramon Rúbies i també reflectien un important grau d'acolloniment. Tot i així, la missa seguia paral.lelament: nadales, eucaristia.
De sobte veig que un noi negre se m'apropa, ens felicita per la música, ens comenta que ell també toca. L'invito a afegir-se, el tiu agafa el djembé i ens fot un repàs de percussió. Perfecte. A la poca estona se m'apropa un nen petit, el Marcelo, em diu que toca el piano. Me'l poso a sobre, li afago un dit i faig que toqui la melodia. El chaval flipa amb el piano i ja no me'l trec de sobre. Quin crack el Marcelo! Els insults i amenaces continúen, començo a palpar els nervis al rostre dels capellans. De cop i volta, el sacerdot que parlava s'atura, es lamenta i se'n va. Continua la missa un altre. Moment de la pau. Crits de "putas!" a les monges, malgrat tot, una d'elles s'aixeca es dirigeix a ells i els hi ofereix la mà. Al principi es queden flipats i es neguen a donar-li la mà, però ella insisteix i finalment l'home etilitzat accepta. Quelcom comença a canviar. Un dels nois negres comença a dir que no tots els immigrants d'allà són igual de destructius, m'abraça i em diu que "yo respeto". Continuem amb més nadales, "los peces en el río", "la marimorena". La música apaga els insults i ells mateixos s'apropen, i xibeca en mà, ens somriuen i s'afegeixen a la celebració. Brutal. La missa acaba sent un èxit. Xocalata amb melindros per tothom.
Malauradament la vida no és igual de justa per tothom, i aquesta gent està cremada de tanta misèria i desigualtat social. No obstant, són persones igual que tots i en aquella missa va quedar demostrat que també tenen ganes de companyia, de celebrar el Nadal com tothom, de cridar, de cantar, de somriure.
L'any que ve tornarem a repetir aquesta missa tan especial, hi esteu convidats.
Bones Festes a tothom;)
(...I demà encetem una nova història. A les 9:00 agafem un autocar que ens durà a Zagreb. Taizé 07', més aprop que mai...)
Una abraçada
miki December 22 Queixa a ATM-TMB(Mail enviat ahir)
Fins ara pagava 100€ i instantàniament ja podia circular. Ara però, la normativa ha canviat (o està canviant) i sembla ser que algú entre els 21 i 23 anys que vulgui aquest ticket de transport, s'ha d'esperar dues setmanes per registrar-se i obtenir un carnet acreditatiu conforme és estudiant. Per conèixer tot aquest procés ambiguu, he hagut de recorre'm les parades de Sagrada Família i Universitat, sense que els vostres treballadors sabessin donar-me una resposta ràpida i coherent. Tot eren dubtes, trucades per preguntar, ambigüitats. Això sí, m'han assegurat que enguany les tarifes tornaran a apujar-se. Si us plau, demanaria un servei més directe, amb treballadors informats i competents, amb més facilitats per algú que estudia i té pocs recursos econòmics. Ja és prou car el servei públic, com perquè m'hagi d'esperar dues setmanes i anar malbaratant T-10's. M'entristeix aquest servei que tenim. No és bo comparar-se, però miro altres ciutats europees i tenen una xarxa de metro potent, que descongestiona la ciutat, eficaç. Això sí, nosaltres tenim els millors revisors, que bloquegen la sortida de Sants Estació a les 11:00 del matí comprovant tiquets; o els millors convois, impuntuals i amb el desagradable costum de fer doble parada i quedar-se aturats uns minuts entremig de dues estacions -evidentment sense informar als usuaris sobre si estarem un minut o un quart d'hora parats-. Potser la solució seria que el Sr. Montilla o l'amic Hereu agafessin més sovint el metro, segurament se n'adonarien de les mancances que pateix el sistema. Crec que ja m'he desfogat i manifestat el meu problema. Desitjo una resposta breu i entenedora per la seva part. Moltes gràcies Atentament, Miquel Serra i Perramon (Mail de resposta enviat avui)
Apreciat Sr. Miquel Serra,
Acabem de rebre el seu escrit en el que ens exposa la seva queixa sobre diversos aspectes relacionats amb el transport públic.
Pel que fa a la targeta integrada T-Jove (destinada a joves fins als 21 anys) pensem que el fet d'haver ampliat l'edat d'utilització fins a no haver complert els 23 i a partir del proper gener fins a complir els 25 anys una avantagte important. Donat que aquesta ampliació és únicament per a estudiants, cal obtenir el carnet T-Jove que fa l'ATM. Per a informar i recollir les sol·licituds hi ha una sèrie de centres col·laboradors, entre els que hi ha els Centres d'Atenció al Client de TMB (Universitat, Diagonal, Sants i Sagrada Família)
També pot fer-ho a traves dels centres de FGC i de Renfe (Catalunya) entre d'altres.
Donat que la informació sobre el Carnet T-Jove (disponible, entre d'altres, a la nostra (web:www.atm-transmet.org) ja esmenta la relació de centres col·laboradors per a la tramitació de les sol·licituds i per tant, cal adreçar-se a qualsevol d'ells.
Si en alguna d'aquestes Oficines d'Atenció al Client no li han sabut donar la informació, caldria que ens ho confirmés per tal que ho fem saber a TMB.
També comentar-li que en el moment en que ens arriben les sol·licituds a l'ATM, fem la tramitació ràpidament i s'envia al sol.licitant a traves d'un servei de missatgeria per evitar els retards si ho fessim per correu certificat.
Desitgem que aquestes explicacions li siguin d'utilitat i el saludem ben atentament. Núria Fontova December 18 Cap de setmanaAra feia temps que no escrivia. Potser perquè no he trobat el moment, no per manca de material. Aquest cap de setmana ha estat atapeït, ple de moments d'aquells que s'etiquetarien com a "de carn de blog". La primera gran troballa s'esdevingué divendres nit. Què fa un jove convencional un divendres nit? Podria dir mil tòpics, però cap s'ajustaria al que succeï divendres passat. Teníem reunió de joves. Els astres es van alinear i vam caure en maledicció. No hi havia ningú. Tan sols el mestres esperant a que arribés algú. Vam esperar una estona finita. Afortunadament arriba Galli, després Pau. Som 4 i tenim una coca de tres pisos i una proposta excepcional: concert del Padre Jonhy a la cibercapella de San-Ra (San Ramón de Penyafort, col.lectiu humà absolutament freak). Arribem en bus després de converses grolleres i de targeta vermella. Entrem a l'Església. Destaco que la primera persona que em trobo és el meu ex profe d'Equacions Diferencials. Saludo doncs, a Lázaro. Ens asseiem i descobrim un personatge fora de sèrie: Xavier Morlans. La seva primera frase és "Voleu beure de la meva aigua?". Esclatem a riure. L'ambient és pasqual, identifiquem vàries ferigreses suggerents, escoltem el paio. Està presentant a Pare Jonny, però sembla que sigui ell l'estrella de la nit. Em comença a caure malament. El tio comença a colar cançons seves que no venen a cuento. Descobrim que és competència de Kairoi en los viejos tiempos. Finalment entra Pare Jonhy, amb chupa de cuero i alzacuellos. El tio va amb un comendament a distància i es limita a apretar play i ensenyar els seus videoclips. Acústica pèssima, discurs entre videoclip i videoclip força bàsic i tòpic. Se'ns explica què és la globalització alterativa a través d'imatges sensacionalistes. Pinta els països del sud com a "pobrets". De manera poc natural, crec, se'ns intenta transmetre llàstima i tristesa envers aquesta realitat, realitat la qual està plagada d'injustícies però alhora, també de gent que sap somriure, cantar, ballar i perquè no, ser feliç. Reapareix en escena Morlans, té ànsia de protgonisme i torna a colar una cançó. Finalment Jonhy treu una guitarra i finalitzen la nit amb el hit "ave maria". Morlans entra en èxtasi i intenta dominar el públic (només queda una desena part del que hi havien inicialment). El tio s'apodera del tema kairoinià i canta 7 octaves més amunt del que l'aparell sonor humà permet. Penós. Marxem una mica en plan destroyer. Se'ns convida a pizzes però ningú veu on està la pizza. Tan sols un noi ens comenta "pero tenemos cerveza ja ja ja". Omplim un document amb el qual ens mantindran informats per properes "cybercapelles". Algú signa amb el nom de Marcel.lí. Fotem el camp i ens fotem la coca enmig de Rambla Catalunya. Són les 12 i jo faig 21 anys. Felicitacions. Ens sobra 3/4 parts de coca i ens comprometem a donar-la a algú. La majoria de noctàmbuls és gent etílicament ben entonada i ens fan la conya de "este tipo de coca no". Arribem al cole sense assolir el nostre objectiu. Ens estem una hora davant la porteria del cole (epicentre) i ens acomiadem. Quina nit: atípica i memorable.
A l'endemà mà oberta. Ultimem el cartell de la marató i carreguem el cotxe amb bafles, micros, material sonor. Per la tarda foto el camp a Premià: tenim mega dinar familiar. A la part de família materna, hi tinc molts cosins que ho toquen tot, musicalment. Fou la millor celebració d'aniversari la mega jam session que ens vam regalar tots al pis d'abaix. Saxo, clarinet, bateria, pianos... passant per les nadales més clàssiques versionades al blues i arribant a fer un rock&roll amb temes de Lluís Llach. Per primer cop em va sortir una bullofa al dit de tant tocar el piano. Vaig sortir d'allà directe a rebre una sorpresa (no parlaré de la barra de bar self-service que tenia el meu cosí). Lorena misteriosa, m'havia citat al Paral.lel a les 20:45. Aribo a Barcelona, faig cas de les instruccions. Lorena em condueix cap a la Sala Apolo: concert de los Galván. M¡'encanta. Hi ha poqueta gent però de seguida es fa caliu. La gent coreja les seves cançons. Com a tot bon concert, el tiu explica les seves peces, interactúa amb el públic. No els havia vist mai sonar en directe i em convencen. Recomenable.
La nit avança i ens emplacem al Republic House "hello quòrian". Tastem el Republic Red i marxem. Quedo llavors amb uns amics "pàrdals". Decidim fer una nit revival. També és l'aniversari de Gerard "Tano" i ho celebrem generosament. Anem al Costa Breve. Cada cop m'agraden menys aquests locals pseudoglamurosos i timadors on la gent va disfressada i l'ambient fa olor a ambinetador barat. Juntament amb Gerard marxem cap a casa. De camí ens trobem amb una parella que ens va donar un susto (proper article de blog xD). Bonanit.
I arriba diumenge. Després de reposar uns horetes, encetem a Plaça Catalunya la Mà-Rató de TV3. Com cada any muntem una parada on la gent col.labora donant monedes i omplint un mural fet pels nens. Enguany l'assistència de públic és menor, però tot i així assolim la quantitat de 1700 i escaig euros. Fantàstic. No sé si aquest any, la temàtica sensibilitza a menys gent o què (Dolor Crònic). Tot i així nosaltres sortim molt satisfets amb el nostre petit gra de sorra. Destaquem el personatge de la jornada "un predicador". El tio es va plantar dvant la nostra parada amb el seu mega cartell anunciador de que Jesús és viu entre nosaltres. Vam decidir escoltar el seu discurds. Era un home amb bipolaritats, de tant en tant et deixava K.O amb alguna sentència bíblica i per altra banda deixava anar barbaritats que n s'aguanten ni en pinces. Bé, és l'anècdota. Ja cap el vespre, batoquem a la Llum de la PAu. Agafo el cotxe per anar-hi i em trobo amb una congestió infernal (feien una espècia de cercavila nadalenca). Aparco a la Pekinèssia i em sento l'home més ridícul del món quan, me n'adono que arribaré mésd'hora si agafo el metro que anant a peu (inclús faig un trasbord, burruuu). Arribo tard i la cosa just acaba. Me n'adono que no sóc omnipresent i que tot no es pot fer. Salutacions als companys batucaires. El primer cop que han tocat la cosa ha anat justeta. Després ha pujat el nivell. Seguirem assajant (per cert, nous articles a la web de batucada!). Saludo a Carles que he fetel seu debut teatral a la celebració ;) Finalment marxo directe a casa a dormir. Ha estat un cap de setmana esgotador, però ple de moments interessants amb gent molt interessant.
Gràcies a tots els que em vau felicitar ;) No he contestat perquè tinc el mòbil atrotinat...
Una abraçada i fins aviat. Aquesta setmana s'augura també interessant. Celebració de Moviments al cole, Marxa de Nadal, Sopar de Nadal+Karaoke i aviat Croàcia-Zagreb... Taizé.CAT :D Ja tinc les samarretes fetes, el somni s'apropa...
Salut i força
miki
PD: Aquesta nit concert gratuït de la Beth a Luz de Gas.
December 01 LinksBreument:
-Cal difusió immediata: YMCA
-Inauguro al blog l'space de batukada. Atenció que ja ressona amb força.
Res més que passeu un cap de setmana esplèndid, tant els que estudieu, els que treballeu, els que us treballeu, i els que s'estudien a fons.
abraçades percutives amb barret d'indi
miki ;)
PD: i un tercer link, atenció crònica drexleriana del concert d'ahir a la nit
November 29 Jordi BonellAvui volia parlar de l'acadèmia de música on estudio. Estic totalment excitat amb aquest lloc. És la Jam Session Escola de Músics. Abans però, una mica d'història. La meva trajectòria amb l'aprenentatge de piano és estranya. Vaig començar imitant al meu pare amb melodies de Nino Bravo, Moustaki o J.M. Serrat. La seva afició ràpidament em fou contagiada. Després vaig provar en acadèmies mega clàssiques i hiper cares. Basura tot plegat. Després vaig intentar amb mètodes autodidactes. Res, no tenia prou voluntat. Al final vaig pescar un bon home per fer classes particulars, posteriorment esdevindria un referent: l'Àngel. Les seves classes eren sempre casolanes, properes i força informals. Però d'ell vaig aprendre a passar-m'ho bé davant el piano i a treure els quatre acords de les cançons que sonaven per la ràdio. I el més important, ell em va encendre la flama de la música. Ell va morir i la flama ja no es pot apagar, tot al contrari, no puc parar de donar-li oxigen perquè creixi i es faci gran, en el seu record. I aquest oxigen l'he trobat a la Jam Session.
És un lloc innovador en el qual estic disfrutant i aprenent. La filosofia del local no és formar pianistes, baixistes o cantants. Allà es busca el diamant en brut de cadascú i poder fer créixer el músic que tenim a dins. És una passada la metodologia, professors joves, música moderna, jazz, rock&roll, blues... audicions, tecnologia musical, laboratoris, concerts, combos, aprendre a tocar en directe, improvitzar solos, i masters classes.
I a què ve tot això? Doncs per la següent anècdota. Ahir anava jo, pàjaru, pensant que tenia classe d'educació de la oïda. Entro a classe. No hi ha ningú. "Merda on és la gent". Jo, perdut, em moc pels passadissos en busca d'algun ent vivent que m'informi. Estic sol al món? No, finalment trobo a la secretària que corria per allà. La dona m'informa que hi ha master class i que la classe queda anul.lada. Per què tothom sabia que no hi havia classe menys jo? Em pregunto si sóc un capullo. Però bé, després del discurs destructiu em plantejo ser optimista i decideixo explorar què és això de la master class. M'imagino si serà rollo OT i tindrem al Carlos Baute o a la Paulina Rubio fotent la charla. No. Em colo (val 5€). Entro a la sala de concerts. Llum tènue, focus de colors, fum i un trio de jazz tocant exquisitament. A la guitarra, Jordi Bonell. Reconec que no sé qui és, però fa el que vol amb la guitarra. M'informo i em comuniquen que aquest paio és un virtuós de l'instrument, amb premis mundials, millor guitarrista estatal, col.laborador amb músics de primera fila, i un llarg etcètera. Se'm cauen els collons a terra, i segueixo deixant-me endur per la seva cadència, els seus solos que toquen el cel i tornen a baixar, quina atmosfera tan guapa mare meva. El tema s'acaba. I arriba el torn de preguntes. Estic flipant. Això és com un concert però que entre cançó i cançó pots demanar com ha fet aquella frase, o quin tipus de recursos fa servir per improvitzar, etc. Això és una passada. La gent l'exprimeix i el tiu es recrea. Bossanoves, bebop's, flamenc... I torna a tocar i torna a aturar-se i a despullar la seva música. Aquesta gent si que es mereix sortir als llibres, i no molts pallassos que sonen als 40ppals.
Surto d'allà embobat. Demano calendari per les properes master classes. Valen la pena. Esteu convidadíssims tots plegats.
una abraçada pentatònica de blues (per cert, aquesta nit Palau de la Música: Jorge Drexler, estic totalment frisós)
miki
PD: I entre tanta música afegeixo el top ten de cd's que últimament m'acompanyen i que valen la pena. Aviam si coincidim amb algun.
TOP TEN (de fet no és un "top" si no un "list", no he endreçat els cds en funció de quin m'agrada més).
-My own way home (Beth)
-12 segundos de oscuridad (Jorge Drexler)
-Madre (Kepa Junquera)
-Por la boca vive el pez (Fito&Fitipaldis)
-Follow the city lights (Dover)
-Catching Tales (Jamie Cullum)
-Cadizfornia (Antonio Orozco)
-Distinto (Lagarto Amarillo)
-Cuarto Creciente (Maldita Nerea)
-Nubes y claros (La fuga)
-Salida de emergencia (Dani Flaco)
-Kind of Blue (Miles Davis)
-Live in Paris (Diana Krall)
-Yo soy Sam (Bandasonora) November 27 ÚltimamentCaps de setmana que comencen divendres a la nit i acaben diumenge a última hora. Nits de joves debatint, preguntant, caminant. Sentir-se privilegiat al compartir-ho tot amb el teu grup de referència. Compromissos, interrogants, somnis. Nits post reunió al Republic. Pintes i música forta. Calendari complert. Mà-rató. Debut de Risc. Hammond, reggae i blau etern. Tempo i gymnopèdie. Concert dels pets, "montilla, ningú ho ha demanat però ve montilla". Vespre. Agenda que treu fum. Kamikaze acadèmic. Viatge a Zagreb. Il.lusió que es desborda. Gent que val la pena. Antigues melodies de pell de gallina. Sortida formativa de monitors. La pell de l'innombrable. Animació i sentir-se de nou un nen petit. Teologia negativa. Lluitar pels més desatesos, com ell. Tallers de comunicació, d'espiritualitat, de pregària. Descobrir noves persones, sentir-se afortunat. Powerpoints, música per ser feliç. Recordar aquell himne de campaments, piano a quatre mans. Perfum, caniques i peixera. Complicitat màxima. Nit plena. Voler anar cap a la lluna, amb el risc d'equivocar-se i anar a parar a les estrelles. Agraïments i petons. Caramels i mans untades amb oli. Fregaments, què porno. Noves idees i ganes de posar-se a fer feina. Fotos i preguntes. Creure'm el que faig i ser protagonista del present i del futur. Sentir pessigolles quan miro enrere. Mails que sorprenen. Te, pintures i vaixells plens de corall...
Aquest últim mes la vida passa de pressa. Diu el meu mestre que madurar és escollir entre dues coses bones. I em sento prinvilegiat per haver d'escollir entre tantes i tantes coses que m'agraden, i madurar. Perquè tinc la sort de poder fer el que em rota, sempre i quan no trepitgi a l'altre. I avui arribo a casa després d'un mega cap de setmana de formació. Gràcies Fajmacor per cuidar-nos i per donar-nos eines per seguir sent creatius. Ara tinc la carpeta plena de projectes que tan de bo es duguin a terme. Ara mateix no tinc gaire més esma per seguir escrivint, tan sols deixaré que les cançons que han estat banda sonora posin lletra al que corre per dins. Demà penjo el top ten que m'acompanya últimament.
Una abraçada, i aviam si torna a la rebifar la flama del blog xD
miki
November 20 A tu, petit infant...senzill i net de cor...
Nens que t'estiren de la samarreta i t'ensenyen el mural que han fet, nens que et fan còmplice de les seves fantasies. Nens que et miren i et veus a tu reflectit anys enrere. Nens que creixen i es fan grans, nens que somriuen i t'ensenyen a fer-ho senzill.
Nens que ploren. Nens sense amor. Nens que no van a l'escola perquè no hi ha escoles. Nens que, tot i haver-hi escola, han d'anar a treballar indignament. Nens perduts, nens oblidats. Nens que paguen la guerra iniciada pels adults. Nens que no somriuen, nens de pistola i bena als ulls, nens kamikazes, nens que busquen entre la brossa, nens que demanen, nens que criden en silenci.
Avui 20 de novembre és el Dia Universal de la Infància. I a dia d'avui són trepitjats els drets de milers de nens i nenes. Dret a tenir futur. Dret a tenir infància.
"sóc el teu amic, i t'estimo amb el tot el cor, construirem la vida lliures, sense por..."
Una megaabraçada
miki
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
+-+Windows+Live&referrer=){kind=small}
